Informe Conjuntura. Desembre 2018

Bona part de les taules i gràfics d'aquest document provenen dels resums d'indicadors econòmics que publica el Departament de Vicepresidència, i d'Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya (Nota de Conjuntura Econòmica. Anàlisi de l’evolució de l’economia catalana i el seu entorn, núm. 102), de l’Observatori del Treball i Model Productiu, i de l’INE.

L’economia catalana el 3r trimestre 2018 mostra ja símptomes de moderació en el seu creixement, a l’igual que passa a l’economia espanyola i europea.

 
 

Des de finals del 2013 hem assistit a un continuat i important nivell de creixement del PIB, per sobre de la mitjana comunitària. El darrer trimestre, amb un creixement del 0’6% en relació al 2n trimestre, determina una taxa de creixement interanual el tercer trimestre del 2’7%, tres dècimes inferior al 2n trimestre (3%)

Els mateixos factors externs que han estat favorables per impulsar el creixement econòmic en el seu moment són els que expliquen aquest alentiment: l’augment de les tensions a escala internacional i l’augment del discurs (i pràctica) proteccionista deterioren la confiança econòmica i alenteixen el comerç internacional; l’encariment del preu del petroli, agreujat per l’apreciació del dòlar, i els seus efectes sobre els costos de producció i distribució; una política monetària de la zona euro menys expansiva, tot i que encara molt relaxada, albira un replegament gradual que pot endurir les condicions financeres i moderar el consum i la inversió (el BCE deixarà de comprar actius, ja ha reduït a la meitat el volum mensual; i pel que fa als tipus d’interès, tot i que els manté en el 0 i 0’25, la Reserva Federal dels USA ha incrementat els seus tipus de referència del 2 al 2’25, la qual cosa pot orientar la tendència propera del BCE).

Una part important del creixement s’explica pel comportament de la demanda interna, tant d’empreses i llars com de les administracions públiques. Cal tenir-ho present per actuar sobre els factors que l’impulsen: ocupació, salaris i ingrés públic.

En tot cas les dades socials segueixen mostrant una situació negativa pel que fa a nivells de pobresa, en especial infantil, i desigualtat, tant a nivell general com, de manera específica, en relació a les bretxes de gènere en el treball i generacional.

S’evidencia, així, la necessitat d’actuar en la negociació col·lectiva, per forçar una distribució primària de la riquesa més justa i incidir en el component del consum de les llars de la demanda interna; així com de fer front a les insuficiències de les polítiques fiscals, en especial la necessitat d’actuar en els ingressos públics per augmentar la capacitat de redistribuir la riquesa i promoure la igualtat des de les polítiques públiques..

L’aportació sectorial al PIB

La lleu desacceleració del creixement durant el 3r trimestre s’explica per la pèrdua de dinamisme del sector industrial, que passa d’un creixement interanual del 4’3% el segon trimestre al 2’7% en el tercer. Aquest és el sector més obert a l’exterior i, per tant, el més afectat per un context exterior menys favorable, en especial la desacceleració en l’exportació de béns. L’afebliment de la producció industrial s’ha produït de forma generalitzada a bona part dels països de la zona euro. Catalunya manté en general, però, encara un cert diferencial de creixement positiu en relació a la zona euro.

La construcció continua amb una forta expansió el 3r trimestre amb un creixement del 5’1% interanual. Bona part del comportament s’explica per la recuperació de l’edificació residencial (habitatge). Les compravendes d’habitatge nou augmenten un 18% fins el juliol, mentre els preus de venda segueixen a l’alça amb un increment del 8’8% interanual el 2n trimestre.

Pel que fa a l’obra civil, la licitació oficial va tenir un creixement significatiu el 2017  (va augmentar un 44,2%, amb uns nivells absoluts encara força baixos, similars als de l’any 2014), però pel que fa al 2018 la licitació oficial mostra una tendència baixista. La licitació de les administracions territorials (Generalitat i administració local) és la que protagonitza el descens més acusat, mentre que la licitació estatal presenta un creixement (que contrasta amb la reducció del 2017).

El sector serveis manté un to força positiu, amb una evolució favorable de l’activitat i xifra de negoci, si bé l’ocupació del sector (afiliació SS) s’alenteix respecte trimestres anteriors.

Pel que fa al sector turístic, en termes acumulats fins el setembre, han disminuït les pernoctacions, tant del turisme estranger (-1’7% anual) com de l’estatal (-5%), però en contraposició la despesa turística ha tingut un creixement del 6’7% els vuit primers mesos de l’any. Tot i que partíem de valors molt alts, les dades mostren un cert canvi en els moviments turístics, augmenten els de països més llunyans (EUA, Japó i altres països americans) que fan una major despesa, mentre que els procedents de països europeus més propers poden haver recuperat altres destinacions mediterrànies competidores (Turquia, Egipte, Tunísia...).

 

Els components de la demanda agregada de l’economia

La demanda Interna continua sent el principal impulsor del creixement del PIB, amb un creixement interanual el 2n trimestre del 2018 del 2’8% (tres dècimes per sota de la mitjana del 2017, 3’1%, i una dècima menys que el 1r trimestre del 2018, 2’9%).

Pel que fa a la demanda interna, el 2n trimestre del 2018 observem una moderació del consum privat  (2% interanual, front al 2’8% del 1r trimestre), mentre que les administracions públiques mantenen el nivell de creixement interanual similar al trimestre anterior (3’2% el 2n trimestre front al 3’3 del 1r trimestre).

Els principals elements que sustenten el creixement del consum privat són l’ocupació i els salaris. Pel que fa a l’ocupació cal estar amatents a la seva evolució, ja que s’observen símptomes de moderació el seu creixement. Pel que fa als salaris comencen a mostrar una incipient millora i això té a veure amb el comportament de la negociació col·lectiva així com amb decisions com l’SMI.

Pel que fa al consum de les administracions públiques es manté la important incertesa en relació als Pressupostos Generals, tant a l’Estat com a Catalunya, amb la incidència que això té en relació al consum de les AAPP i les inversions.

També observem una important aportació de la Formació Bruta de Capital que accentua el seu augment (fins el 4’8%) gràcies a l’acceleració en béns d’equipament (5’3%), una millora respecte el 1r trimestre. La inversió en construcció manté un important dinamisme (4’1%).

Pel que fa al saldo exterior ha estat negatiu el 2n trimestre (-0’1%), per la desacceleració de les exportacions de béns i serveis que van desaccelerar el seu creixement (un 2’4% interanual) mentre que les importacions van frenar menys (un creixement interanual del 3%). El creixement més feble de la zona euro -principal destinació de les exportacions catalanes- i les perspectives menys favorables del comerç mundial són factors que poden determinar un comportament més negatiu de la demanda externa a Catalunya.

El conjunt d’exportacions de productes industrials a la resta del món té un augment interanual acumulat el 2n trimestre del 2’6%, però s’observa una caiguda en productes de nivell tecnològic alt, -3’6%; mitjà-baix, -1,8%, i baix, -1,6%, mentre que el nivell tecnològic mitjà-alt creix el 7’6%. Les caigudes es concentren majoritàriament en les exportacions a la UE.

 
 

El comportament de preus i salaris

A Catalunya, l’IPC interanual de l’octubre se situa en el 2,4%, una dècima per sobre de l’IPC anterior i també una dècima per sobre de l’indicador estatal (2,3%).

La tendència inflacionista continua produint-se per la pujada dels preus dels carburants, lubricants i gas, si bé els preus de l’electricitat no han crescut com l’octubre de l’any passat. Els béns i serveis que més s’han encarit han estat el transport (6,0%, influït per l’encariment del transport aeri), l’habitatge (4,4%), els aliments i begudes no alcohòliques (2,1%), les comunicacions (1,9%) i el vestit i el calçat (1,1%). Només l’oci i la cultura han tingut els preus estabilitzats (-0,1%).

En termes mensuals, l'IPC d’octubre a Catalunya és del 0,9%, vuit dècimes més que el mes anterior, influenciat per l’alça generalitzada dels preus de nova temporada del vestit i el calçat (11,0%) i dels aliments i begudes no alcohòliques (1,2%). A la resta de grups s’ha donat certa contenció general de preus, amb la caiguda de preus de l’oci i la cultura (-0’8%) i el turisme, hotels, cafès i restaurants (-0’5%).

A nivell estatal, els grups més inflacionaris són el transport (5,7%), l’habitatge (4,0%) i les comunicacions (2,0%). Pel que fa a la taxa de variació mensual de l’IPC, aquesta puja set dècimes, fins el 0,9%, per l’efecte de l’entrada generalitzada del vestit i el calçat de nova temporada (11,1%) i per l’encariment dels aliments i begudes no alcohòliques (1,2%). D’altra banda, han baixat els preus dels béns i serveis relacionats amb el turisme (oci i cultura i hotels, cafès i restaurants).

La dada avançada de l’IPC estatal de novembre baixa una dècima (-0’1) en relació a l’octubre i retalla sis dècimes la taxa interanual, fins a l’1’7%, el nivell més baix des del mes d’abril. Segons l’INE aquesta baixada es deu a l’abaratiment de l’electricitat i els carburants, en relació a l’increment que va tenir el mateix mes del 2017.

Després de 6 mesos per sobre del 2% l’IPC, de confirmar-se aquesta disminució, podria reduir la factura de la paga compensatòria als pensionistes per la desviació dels preu en relació a la pujada de l’1,6%. En aquest sentit el Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social ha comunicat que farà servir l'IPC de desembre com a indicador per revisar el poder adquisitiu de les pensions. Si es manté al desembre l'IPC interanual en l'1,7%, la desviació dels preus sobre la pujada de les pensions serà d'una dècima i la Seguretat Social haurà de desemborsar uns 128 milions d'euros per compensar els pensionistes per aquesta desviació i una quantitat similar per consolidar-la en nòmina.

 
 

La inflació subjacent estatal, és a dir, l'estructural, que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants, augmenta fins l’1,0%, dues dècimes per sobre de la del mes anterior. Dins de la inflació subjacent, el de l’alimentació elaborada, begudes i tabac és el grup més inflacionista (1,3% interanual el mes de setembre). El grup dels serveis ha mostrat un augment de l’1,2%, mentre que els béns industrials sense productes energètics, com acostuma a ser habitual, registra l’increment més reduït, del 0,2% interanual.

Pel que fa als grups especials que no formen part de la inflació subjacent, destaca el creixement dels productes energètics, amb un important increment interanual de l’11,6%. Els preus de l’alimentació no elaborada també han experimentat un creixement per sobre de la mitjana de l’IPC, del 3,2%. Cal tenir en compte que dins d’aquest grup s’hi inclou la fruita fresca, que els darrers mesos està registrant encariments significatius (superiors al 10% anual).

L’IPCH espanyol se situa en el 2,3%, després de pujar una dècima, i, per tant, es manté dues dècimes per sobre de l’índex dels països de la Unió Monetària (2,1%).

 
 

S’observa un canvi de tendència pel que fa al cost laboral mitjà per treballador i mes  respecte de l’evolució moderada o a la baixa dels últims anys. Segons les dades de l’Enquesta trimestral, durant el segon trimestre d’enguany, el cost laboral ha augmentat un 1,1% interanual, de manera que en el conjunt del primer semestre aquest avança un 2,1% interanual. Això comporta que durant la primera meitat de l’any el creixement del cost ha superat la inflació (que ha estat d’un 1,6% interanual en mitjana al mateix període). En el conjunt de l’Estat, el creixement del cost laboral segueix un ritme més moderat, del 0,7% interanual durant el primer semestre del 2018.

A Catalunya, la part del cost salarial presenta un increment del 2,0% interanual, resultat d’un increment del 2,4% del cost salarial ordinari i d’una disminució del 0,6% del cost salarial extraordinari, que comprèn les pagues extraordinàries, així com els endarreriments. A Espanya, el cost salarial augmenta a un ritme més moderat, del 0,7% interanual, amb un augment del 0,9% de la part ordinària i d’una disminució del 0,8% de la part extraordinària. 

Els costos laborals no salarials, que inclouen les cotitzacions a la Seguretat Social i altres percepcions no salarials, mostren un augment del 2,3% interanual a Catalunya i del 0,7% al conjunt de l’Estat.

El nombre d’hores efectives de treball es manté gairebé als mateixos nivells que en el mateix període de l’any anterior (amb un retrocés del 0,1% interanual a Catalunya i del 0,2% al conjunt de l’Estat). De la dinàmica d’aquestes hores efectives de treball, se’n deriva una evolució molt semblant del cost per hora de treball efectiva a la del cost laboral per treballador i mes, amb augments del 2,0% a Catalunya i del 0,8% al conjunt de l’Estat.

 
 
 

Els costos laborals han repuntat durant el primer semestre, sobretot en algunes branques dels serveis.

De l’evolució de la negociació col·lectiva destaquen els increments de les tarifes salarials dels convenis col·lectius que s’han registrat fins al setembre del 2018. L’increment salarial mitjà pactat en els acords registrats fins aquest període ha estat de l’1,72%, superior a l’augment dels acords registrats fins el mateix període del 2017. Aquests increments recullen tant els acords de nova signatura com aquells acords plurianuals registrats amb caràcter previ. L’augment de les tarifes salarials es concentra als convenis pactats en l’àmbit sectorial on l’increment mitjà és de l’1,76%, lluny de l’augment de l’1,07% pactat en els convenis d’àmbit empresarial.

L’any 2018, aquests increments se situen per sota de l’augment recomanat en el IV Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva (2,0% fix, més un 1,0% variable vinculat a determinats indicadors) i que es van ratificar en el III Acord interprofessional de Catalunya. També convé destacar el repunt dels convenis de nova signatura, amb increments al conjunt de l’Estat de l’1,93% fins al setembre (es tracta de dades que actualment només estan disponibles per al conjunt de l’Estat).

 
 

El nombre de convenis col·lectius registrats disminueix un 2,2% fins al setembre respecte del mateix període de l’any anterior, degut a la caiguda dels convenis d’empresa. Per contra, el nombre de persones treballadores afectades ha augmentat un 13,3%. Aquest increment amaga, però, dinàmiques diferenciades: d’una banda, l’augment de treballadores i treballadors coberts per convenis d’àmbit sectorial, d’un 16,7%, i de l’altra, la davallada dels coberts per convenis d’àmbit d’empresa, d’un 26,4%.

El comportament del mercat de treball

L’economia catalana ha seguit generant ocupació neta durant el tercer trimestre, amb un creixement en el nombre d’afiliats a la Seguretat Social (2,4% interanual), mentre que l’ocupació segons l’Enquesta de població activa (EPA) creix un 2,3%. Tot i això, el ritme de creació de llocs de treball s’ha alentit, en sintonia amb el to més moderat de l’activitat econòmica.

 
 

Pel que fa a l’atur i la contractació registrada, el mes d’octubre deixava una xifra de 391.197 persones registrades com a aturades al SOC, el que suposa una reducció interanual de 23.874 persones aturades, un 5,8% menys que a l’octubre de 2017, quan la reducció interanual va ser del 9,5% i per tant superior a l’actual, en una tendència a l’alentiment en la reducció de l’atur que també fa evident les dades presentades per l’EPA. En aquest sentit, sembla evident que a mesura que es redueix l’atur, costa cada vegada més crear ocupació. Això té dues raons:

En primer lloc, perquè el nombre d’aturats de llarga durada s’ha multiplicat per 4 en relació al començament de la crisi, amb un 6,3% el 2017 i un 1,5% el 2008. Al segon trimestre de 2018 hi havia prop de 190.000 aturats de llarga durada en relació als 65.000 que havia abans de la crisi, i si hi ha factors que influeixen com la formació i l’edat, també el temps de permanència a l’atur comporta més complexitat i la necessitat de més mitjans per fer efectiva la reinserció laboral. En relació a l’edat, s’ha de constatar un efecte de ‘cronificació’ de l’atur dels i les majors de 45 anys, amb 53.291 persones que porten a l’atur més de 4 anys, més del doble de les de menys de 45, i 4 vegades més que les que constaven a principis de la crisi, al 2n semestre de 2008.

 
 

En segon lloc, a l’hora de crear ocupació estable es fa palesa la precarietat que s’ha instal·lat especialment en la segona fase de la crisi, des del primer trimestre de 2013, quan l’atur va tocar fons amb més de 900.000 persones desocupades. L’ocupació que s’ha generat és massa sovint temporal, amb una taxa de rotació que s’ha incrementat dels 2,12 contractes de mitjana a l’any 2007, als 2,53 a l’any 2017. La tendència a la contractació discrecional segons demanda es vehicula per contractes de molt curta durada que han augmentat els darrers anys, representant el 2007 el 26,4% dels contractes temporals (en aquell moment el 83,1% dels signats), pel 41,3% el 2017 (amb un 87% de temporalitat), amb una taxa de temporalitat que després de tocar fons el 2013 (és la primera ocupació que es destrueix), ha recuperat els nivells. El 2n trimestre de 2018 hi havia una taxa de temporalitat del 21,6% per una del 21,9% el 2n trimestre de 2008.

 
 

Aquest increment en la rotació laboral comporta que, tot i haver un augment del nombre de treballadores/s, aquest increment no es traslladi al nombre d’hores treballades. Així, si avui estem tan sols a 200.000 llocs de treball dels nivells anteriors a la crisi, en aquesta xifra hauríem de sumar uns altres 200.000 llocs de treball, que són els que es corresponen amb la reducció del 8% del total hores setmanals treballades entre ara i el començament de la crisi. Aquesta reducció d’hores es correspon, entre d’altres, amb les hores que fan de menys moltes persones treballadores que tenen de manera involuntària un contracte parcial. Aquesta situació, que és tres vegades superior en el cas de les dones que dels homes, s’ha duplicat els darrers 10 anys passant d’un 27 a un 54,3% de les persones treballadores a temps parcial, l’any passat. Si sumem el nombre de persones aturades amb aquelles que voldrien treballar més hores, les que estan desanimades i les que ja no busquen, però voldrien treballar, la taxa del 10,6% creix fins a prop del 19%, que seria el percentatge de població activa que voldria entrar o tornar al mercat de treball. Aquesta situació d’una oferta de mà d’obra superior a la de l’atur registrat és un dels aspectes que ajusta a la baixa els salaris, tot i que ens trobem en un cicle de creació d’ocupació. Així, si el salari mitjà era a Catalunya de 1.882,35€ el 2008, al 2017 estava en 1992,88€, un augment en 9 anys de poc més del 5%, que en relació a l’IPC acumulat, suposa una pèrdua dels salaris reals de més del 6%.

Un altre tendència al mercat de treball que s’està consolidant és l’envelliment de la força de treball, amb una reducció els darrers 10 anys de més de 600.000 persones treballadores de menys de 40 anys. Aquesta evolució que reflexa el gràfic següent comporta reptes urgents pel que fa l’estabilitat dels ingressos públics que provenen de les rendes de treball, i reclama mesures urgents pel que fa la qualitat de l’ocupació dels joves i la capacitat de reinserció de la franja d’edat del mercat laboral que creixerà més els propers anys, la dels i les majors de 45 anys.

 
 
La situació social a Catalunya

Pel que fa a la demografia, a Catalunya es preveu un increment de la població el 2018, de prop de 38.000 persones. Aquest augment no es correspon amb un augment de la natalitat, sinó amb la tendència a l’envelliment de la població. La taxa bruta de natalitat a Catalunya ha baixat els darrers 10 anys de 12,1 a 8,8 sobre mil.
 
 

Tendència que es correspon amb l’augment de l’edat mitjana de maternitat (de 30,76 el 2008 a 32.15 el 2017) i també del nombre mitjà de fills per dona (de 1,53 a 1,36). La realitat i la perspectiva a mitjà termini és la d’un envelliment de la població, amb el creixement de les cohorts de més de 45 anys, en la lògica de la progressió de la generació del baby boom.

Pel que fa a la situació de desprotecció, el 2n trimestre de 2018 teníem un 65,8% de persones que havien treballat anteriorment i que no rebien cap subsidi ni prestació, el que es correspon amb 130.000 persones. Les dades més recents de l’atur registrat, d’aquest novembre, ens diuen que avui hi ha 226.521 que reben una prestació, 124.477 de les quals gaudeixen d’una prestació contributiva, mentre hi havia un 37,9% dels 364.875 desocupats registrats que havien treballat anteriorment, que estaven en situació de desprotecció.

En relació a la desigualtat, malauradament el creixement econòmic no s’ha traslladat a una millora dels índex que mesuren la desigualtat en la distribució de renda. Així si l’índex de Gini ha baixat des del 2013 tan sols en una dècima, del 31,9 al 31,8, la ràtio entre el quintil més pobre i el quintil més ric (S80/S20) es manté a Catalunya, del 2013 al 2017, en el 5,7. Això té a veure amb la reducció gradual els darrers anys del pes de les rendes del treball, amb l’empitjorament, l’any 2017, de les pensions contributives (pèrdua de poder adquisitiu d’un 1,95%), l’increment dels preus dels serveis bàsics i del lloguer, i amb la insuficiència de rendes que mantenia, el 2017, 1.753.500 catalans i catalanes en risc de pobresa o exclusió social (AROPE), el que es correspon amb una taxa del 23,8%, i què, en el cas dels menors de 16 anys supera el 30%. En aquest sentit cal recordar que l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya porta congelat des de l’any 2010. L’any 2017 hi havia un 20% de la població que tenia dificultat o molta dificultat per arribar a fi de mes, i un 29% que expressava ‘certa dificultat’.

 


Ricard Bellera

Secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya

Joan Carles Gallego i Herrera
Director del Butlletí Treball, Economia i Societat de CCOO de Catalunya

 
 
 
Privacitat i protecció de dades
Les teves dades formen part d’un fitxer del qual és titular CCOO de Catalunya. La finalitat d’aquest fitxer és mantenir-te informat de les activitats de CCOO de Catalunya que poden ser del teu interès. D’acord amb la posada en marxa del nou RGPD i de la Llei orgànica 3/2018, a l’adreça electrònica dpd@ccoo.cat, pots enviar‑nos totes les teves observacions, dubtes i suggeriments. També t’informem que pots exercir els teus drets d’accés, rectificació, supressió i oposició adreçant-te a la Delegació de Protecció de Dades de CCOO de Catalunya, Via Laietana, 16, 08003, Barcelona. I per consultar tota la informació relacionada hem posat en marxa la web https://rgpd.ccoo.cat, on també podrem interactuar sobre aquest tema.

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Joan Carles Gallego i Herrera.
Comitè del Butlletí: Joan Carles Gallego i Herrera, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Dolors Llobet, Llorenç Serrano.
Consell de redacció d’aquest número: Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Toni Mora, Salvador Clarós, David Monsergas.
Participen a més en aquest número: Alfons Labrador, Neus Moreno, Carles Garcia Maestre.
Edició: Miquel de Toro.

Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: ceres@ccoo.cat